Un 28J que no pot ser (només) festa. En suport de les teories i pràctiques anomenades ‘Queer’.

Opinió: Pau Kokura. Membre d’Ara Eivissa. Publicat a Diario de Ibiza 28 Juny 2020

Fa 51 anys Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson, dues dones novaiorqueses, oprimides per no encaixar en categories sexuals i de gènere preestablertes, van liderar una revolta contra la repressió legal i policial que patien, aconseguint una gran mobilització popular. Aquest fet històric és el que ha evolucionat en el que coneixem com a Dia de l’Orgull o Pride Day, que actualment és un gran esdeveniment cultural i turístic arreu del món i un negoci en si mateix. Però el 28J, a més de festa, ha de tornar a ser una data per a reivindicar polítiques valentes a favor de drets socials que encara són negats al col·lectiu LGTBIQ. (L’acrònim té en compte, a més del clàssic LGTB, la I d’Intersexuals i la Q de Queer, on s’integra qualsevol persona que no s’identifica amb cap de les sigles anteriors, però que ha patit i pateix la mateixa opressió).
Aquest any convuls als EUA pels fets del Black Lives Matter, hem de recordar que el Dia de l’Orgull va ser també una crua rebel·lió contra la violència policial, i que Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson eren, també, dones racialitzades.
Fa només unes dècades, a l’Estat Espanyol, qualsevol persona que s’auto-assignes a si mateixa una identitat no normativa i la volgués expressar obertament corria el risc de ser condemnada per la llei “de vagos y maleantes”, després anomenada “de peligrosidad y rehabilitación social”. Ser homosexual i/o transgènere (ara sabem que es pot ser una cosa o l’altra o les dues) era considerat una mateixa cosa, sense matisos ni gradacions: Dissidència. Un perill públic. Les propostes de rehabilitació incloïen alternatives ferotges com tancar-les a un manicomi i medicar-les per “fer-les canviar” cap a la hetero-normalitat. Éren freqüents els casos d’assassinades a presó, sense que cap mesura legal ho procurés evitar. Aquestes lleis han desaparegut, sí, però l’estigma segueix vigent. De fet, observem atònits com torna amb força, no encara en forma de llei, però sí com a dogma ideològic i anticientífic, la idea segons la qual “un home és qui té penis i està obligat a comportar-se com un home; i una dona és qui té vagina i està obligada a comportar-se com una dona”. El més greu d’aquesta concepció arcaica del gènere i la sexualitat és que ha calat fins i tot a l’esquerra i a un sector del feminisme, minoritari però molt amplificat mediàticament per la dreta.
La paraula “queer”, literalment “desviat, raret”, se la van apropiar els moviments socials per ressignificar-la i autodefinir-se, per reivindicar l’orgull de ser-ho. Per entendre’ns, si el moviment hagués sorgit a Espanya, potser ara en diríem “teoría maleante”. El moviment queer, tant la part acadèmica, sociològica i mèdica, com les diferents pràctiques polítiques i vitals dels que així s’autodenominen, no són monolítiques, bullen de contradiccions i això és bo. També és important que les persones heterosexuals i cisgènere, després d’informar-se, participin respectuosament d’un debat obert, democràtic i necessari. No podem oblidar que, encara avui, hem de lamentar suïcidis de joves que no van “trobar el seu lloc”, que es van sentir “obligats a definir-se” en un marc categòric, legal i social, curt de mires. La lliure autodeterminació del gènere és un dret pel qual l’esquerra ha de posicionar-se sempre a favor, sense cap mena de vacil·lació. Ho porta al seu programa des de fa dècades i està alineat amb tots els conceptes d’autodeterminació personals i col·lectius que ens podem imaginar: dret a decidir si vols tenir o no fills, dret a decidir de quin país vols ser, dret a decidir amb qui vols conviure i com vols estimar, etc.
El 1990, gràcies a l’esforç i la lluita política, científica i acadèmica, l’OMS va retirar l’homosexualitat de la llista de trastorns mentals, i té previst fer el mateix el 2022 amb les persones trans, despatologitzant per fi l’anomenada “disfòria de gènere”. Mentre esperem aquesta nova victòria, sempre parcial, seguim imaginant sense límits ni prejudicis en quin món volem viure, i reivindiquem-lo amb contundència cada 28J.