L’educació pública i la justícia social

Opinió / Núria Prieto | Mestra i membre d’Ara Eivissa | Article publicat a Diario de Ibiza

La situació que ens deixa la Covid-19, passats aquests mesos, és una oportunitat per a la reflexió de possibles solucions a les mancances del sistema del benestar. En aquest cas, trobem en el sistema educatiu un escenari que demana a crits propostes per aturar les desigualtats que s’han produït i que portarà conseqüències en l’àmbit redistributiu: la bretxa entre classes serà molt més àmplia.

Però, què vol dir aturar les desigualtats? No és precisament regalar portàtils i oferir formació gratuïta a docents sobre com passar de classes presencials a oferir fitxes per omplir, escanejar i enviar a la tutora. Aturar les desigualtats és comprendre que el problema està en el fet que moltes famílies no s’ho poden permetre. Les desigualtats estructurals no poden solucionar-se si no s’obre un espai de reflexió on qüestionar-se: Quin és el paper de l’educació en aquest sistema de desigualtat? Es reprodueixen o es transformen? De quina manera? Quin paper hi juguen les docents? Compensem aquestes desigualtats amb les metodologies que oferim? O estem abocant a les nenes i els nens de famílies de classes populars a un destí de treballs precaris?

És cert que l’escola no és només un espai on aprendre continguts, també ofereix altres serveis que faciliten i promouen el benestar dels infants i famílies perquè moltes d’elles no es poden permetre pagar teràpies o oferir un menú equilibrat per a les seves filles i fills. Per aquesta raó, assenyalar a les famílies que s’impliquen poc en l’educació no suposa cap solució. Analitzar aquest punt és necessari per entendre quin és el paper de l’escola: l’escolarització forma part del procés de ‘conciliació’ per a les famílies que treballen, i més per a les dones sobre les quals recau el treball de cures. Demanar el suport de totes elles sense entendre o qüestionar-se les situacions que es troben, és culpabilitzar-les i justificar discursos classistes. I si ara més que mai les famílies han de ser un suport, on tenen les famílies el suport econòmic i social que es necessita per això? Com garantim un suport amb la ‘conciliació’ que no ofereix el teletreball? Com garantim que tot aquest treball de ‘conciliació’ no recaigui sobre les dones?

Per tot això, els reptes de l’educació impliquen obrir preguntes, democratitzar l’espai escoltant docents, famílies i nenes (hi ha plataformes com ‘infanciaconfinada’ on han volgut obrir aquest espai), entendre quines són les desigualtats que promou el sistema educatiu i oferir solucions transformadores que tinguin en compte els diferents contextos i situacions que suposa aquest sistema econòmic i social. I per poder materialitzar totes aquestes qüestions és crucial dotar al sistema educatiu d’un major pressupost econòmic, una formació docent de qualitat amb pràctiques educatives que suposin un canvi de paradigma, comptar amb el material i els suports suficients per donar resposta a les necessitats tant d’infants com a famílies, sense oblidar la perspectiva de gènere, per crear la comunitat educativa que volem. D’aquesta manera, podrem assolir els reptes que marquen l’agenda de l’educació pública i laica, des d’una perspectiva de justícia social i poder eradicar les diferències estructurals que fan que el futur de les nenes i els nens estigui escrit.