El xoc. Eivissa post la COVID19

Opinió: Joan Ribas (Membre d’ARA Eivissa) Publicat a l’Altra Mirada

Aprofitant aquests dies de clausura estic llegint ‘La doctrina del xoc’ de Naomi Klein, un assaig en el qual l’escriptora canadenca desenvolupa la seva teoria del ‘capitalisme del desastre’, aquest sistema que sempre aconsegueix trobar la manera de sobreviure i créixer, com va fer després de l’huracà Katrina a Nova Orleans, o el tsunami a Indonèsia i Tailàndia, quan es va aprofitar de l’estat de xoc en el qual havia quedat la població per alimentar-se com un voltor de les despulles.

L’exemple l’estem veient ja amb els abundants beneficis que està obtenint Amazon i altres empreses paradigma de la globalització capitalista, o els enormes beneficis que obtindran els grans fons immobiliaris quan la baixada de preus en el sector, que ja s’està produint, els permeti acaparar i monopolitzar encara més el mercat de l’habitatge.

Aquest escenari sens dubte seria el pitjor que ens podria passar en un possible futur distòpic, i els polítics no podem permetre que l’estat de xoc en el qual ens trobem, i en el qual seguirem durant molt de temps, serveixi al capitalisme més salvatge per a aprofundir en un sistema al qual no podem considerar responsable directe de la pandèmia, però si responsable per acció i omissió de no comptar ara amb els mitjans adequats per a fer front al que ens ha caigut a sobre per culpa d’unes polítiques en les quals han prevalgut les privatitzacions i que han empobrit la nostra sanitat publica; reforçades per una reforma laboral que va deixar a milions de persones en precari i sense la possibilitat de construir-se el matalàs sobre el qual caure quan van mal dades o de tenir la seguretat que la seva supervivència i dignitat estaran garantides per l’estat.

Com a mesures immediates per començar la recuperació, ens cal alliberar el 100% del romanent dels ajuntaments perquè puguin dedicar-lo a reforçar la seva estructura de serveis socials, augmentar les aportacions a les ONG que es dediquen a atendre els que menys tenen i establir un programa d’ajuts a la xarxa econòmica local; revertir “l’espoli” fiscal que sofrim per part de l’Estat central que suposa que cada any aportem una mitjana de 500 milions d’euros més dels que rebem i aconseguir un REIB just, la qual cosa ens impedeix com a comunitat reforçar la nostra xarxa d’atenció -entre moltes altres coses-; derogar l’article 135 de la Constitució espanyola que prioritza el pagament del deute perquè el que es prioritzi sigui sempre la salvaguarda de la supervivència i la dignitat de totes les persones; augmentar la partida dels Pressupostos estatals dedicada a la sanitat i atenció social -incloent el dret a l’habitatge assequible- i retallada de la despesa en la monarquia i l’exercit; derogació de la reforma laboral per a assegurar treballs estables i menys precaris que, a més de seguretat, donin confiança i mitiguin l’‘angoixa vital’ en la qual viu submergida la gran majoria de la nostra societat davant el pànic a no poder fer front a les despeses que la vida actual comporta; i sens dubte, com a mesura final, és el moment que Europa demostri la seva utilitat, és el moment perquè aquesta Europa que vam voler donar-nos entre tots se solidaritzi i doni liquiditat als països a qui més ens costarà sortir del pou.

Ha arribat l’hora d’avançar cap a un model de societat en el qual el ‘nosaltres’, tots, siguem més importants que el ‘jo’; en el qual la bretxa entre els més rics i els més desfavorits disminueixi i que la ingent riquesa que produïm a l’illa es reparteixi més equitativament. Les altres revolucions pendents, principalment la que suposa un canvi d’hàbits de consum i de relació amb l’entorn per a pal·liar l’emergència climàtica, són imprescindibles, sens dubte, però no mentre la preocupació principal de les persones sigui poder posar un plat de menjar calent a la taula.

El neoliberalisme que ha regit fins ara la nostra societat està fracassant, s’ha vist superat com a sistema que serveixi per a garantir el benestar de la gran majoria de la població, o no, perquè beneficiar a la majoria de la població mai ha estat el seu objectiu com a sistema. No dono cap dada nova si afirmo que en aquests últims 20 anys els rics són cada vegada més rics i els que menys tenen directament ja són pobres, una dada que es fa més evident encara en el nostre arxipèlag que més que riquesa el que ha creat han estat molts rics i ha disparat la diferència, acostant-nos a l’estratificació de la societat en noves castes. Hi haurà persones, famílies, que mai es recuperaran del que estem vivint. Que li serà gairebé impossible enviar als seus fills a la universitat o que mai podran superar l’angoixa del cercle viciós que cada primer de mes els provoca comptar fins al darrer euro del compte per a poder pagar les factures que els permetin tenir una vida digna. És el moment per a un replantejament, per a un repensar-nos en clau social i posant les persones en el centre.

Share on twitter
Share on facebook
Share on telegram
Share on whatsapp