Diario de Ibiza | Núria P. Tur | Mestra i membre d’ara eivissa 24.11.2020 

Si hagués d’il·lustrar amb una paraula allò que vol el feminisme, aquest 25N i 8M i tots els anteriors, ho tendria ben clar: florir. Fer florir les diferents possibilitats que ofereixen les nostres vides i poder viure-les bé. Les vides de les dones (de qualsevol dona, migrant, trans, homosexual…) formen part d’aquell conjunt de vides que importen menys que altres i per això la història ens ha maltractat fins al punt d’haver de demanar que, per favor, ens deixin viure.

Actualment segueix sent una realitat, encara que per alguns sembli el contrari. Polítics que estan asseguts a les cadires del Parlament Estatal i, sense anar més lluny polítics d’Eivissa, poden assegurar que les dones ja no patim violència per part dels homes, que aquesta violència que encara ens assassina és violència domèstica o intrafamiliar. Dir una cosa així implica afirmar que la violència que encara patim les dones només es dóna dins l’àmbit familiar i privat. Per això aquest 25N s’ha volgut reivindicar aquella “violència invisible”, tot i que, des del meu punt de vista, és més invisibilitzada que invisible.

Si utilitzem la metàfora de l’iceberg de les violències masclistes, podem entendre a què fem referència: un iceberg mostra una petita part a l’exterior i la majoria del seu volum queda amagat sota l’aigua. Amb la violència masclista passa el mateix. Les violències masclistes més visibles queden sustentades en una base forta i sòlida de violències invisibilitzades.

Aquelles que de vegades anomenem “micromasclismes” i que pareix que resten importància al que realment suposen. Ens referim a la invisibilització de les dones, al llenguatge sexista, a la violència envers el cos de les dones tant de manera directa com indirecta, a la socialització diferencial (l’aprenentatge de rols i estereotips a la infància)… totes aquestes violències formen part del sistema patriarcat i estan legitimades pels discursos misògins que estan agafant força i que formen part de l’agència de la dreta. L’antifeminisme existeix i defensa la idea que les nostres vides importen menys (o no importen).

Davant aquesta situació calen aliances entre nosaltres, dones, i un conjunt de polítiques que segueixin l’únic objectiu de les nostres reivindicacions. Polítiques que ens garanteixin el dret a viure bé, el dret a florir. Necessitem que ajuntaments, escoles i instituts s’afegeixin als plans de coeducació per poder oferir noves maneres d’entendre el gènere i crear programes sexo-afectius els quals el seu desenvolupament no sigui fruit de la voluntat pròpia de les mestres i docents, sinó de la creació d’un grup de tècniques i tècnics professionals que el portin a terme als diferents espais educatius. Necessitem una planificació urbanística que permeti l’acessibilitat, la mobilitat sostenible i que posi la vida al centre. Ara, encara més, necessitem parlar d’economia feminista, això vol dir descentrar el mercat i la producció i començar a visibilitzar l’economia real, aquella sustentada per milions de dones mitjançant el treball domèstic i de cures. Calen pressupostos i polítiques que canalitzin aquests diners i temps i els transformin en mesures que alleugereixin la sobrecàrrega de treball de les dones abandonant el discurs liberal de l’emprenedoria i la meritocràcia.

Necessitem viure, però viure bé i necessitem que la política ens proporcioni les eines materials que donin suport a la nostra vida, a la vida de totes les dones. I per això hem de posar sobre la taula aquelles violències que semblen invisibles però que patim i no ens permeten una bona vida. Les dones ja hem après que el suport entre nosaltres és essencial, ja entenem que la vida només existeix si ens cuidem. Aquest 25N, reivindiquem florir, i exigim mesures polítiques que ens ho garanteixin.

Share on whatsapp
WhatsApp
Share on telegram
Telegram
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Skip to content