Article de Pau Kokura sobre Ara Eivissa a Illa Global (14/02/2019)
Em demanen que valori la nova confluència d’esquerres Ara Eivissa que s’ha fet pública aquesta setmana. És difícil explicar res d’una cosa que acaba de néixer. És filla de Guanyem Eivissa? Sí, però no només. Equo i Esquerra aquesta vegada s’hi sumen. Units Podem, no. Com tothom sap, Podem s’ha desmarcat de les confluències municipalistes, obeint els seus òrgans centrals, i això ha fet recompondre una vegada més les candidatures municipalistes arreu de l’Estat, que per coherència han/hem decidit canviar de nom i de logo.
Però què fa que sempre es digui que l’esquerra està dividida (fins i tot ara que la dreta ho està més)? Jo crec que és la desconeixença que ens tenim les unes amb les altres. Desconeixença entre moviments socials i candidatures electorals, desconeixença entre persones que conformen unes i altres organitzacions, desconeixença entre illes… Si ens coneguéssim millor, hauríem acceptat ja fa temps que tenim sensibilitats diferents però que compartim objectius, i treballaríem plegades per aconseguir-los, amb una o vint candidatures. La desconeixença és l’origen de dos factors determinants a qualsevol iniciativa política: La desconfiança de l’altre i l’odi. La desconfiança explica gran part de les dificultats de confluir de l’esquerra d’una manera àmplia i estable. Sí, podrem excusar-nos sense mentir que som diversos, que aquest conflicte és necessari, fins i tot fer apologies del dissens… però tampoc no passa res per reconèixer humanament que a vegades voldríem anar junts i que no ho aconseguim. No cal culpar-nos els uns als altres d’una pedra que fa generacions que arrosseguem. L’altre factor, l’odi, el detectem més fàcilment a la dreta. És un instrument poderós per cohesionar un grup, delimitant bé un “nosaltres” i un “els altres”. Allò que no és igual a tu és l’enemic, intern o extern, o un dissident, o un traïdor. Cal anar alerta perquè l’esquerra no està màgicament immunitzada de res. Ni de corrupció, ni d’egos… ni del poder cohesionador de l’odi.
Pensant en positiu, poso dos exemples de candidatures passades (2015) que van tenir un considerable èxit electoral sense patir desconfiances ni atiar l’odi. Són referents directes, pares, potser no-biològics, d’Ara Eivissa, seguint la metàfora inicial que Esquerra, Equo i Guanyem Eivissa són les mares de la criatura. Una és Guanyem Badalona, on la CUP i els Comuns van confluir a contracorrent del que s’acordava o deixava d’acordar-se a Barcelona, en una confluència digna d’estudi. L’altre és Reinicia Sant Antoni, a on Podem, Esquerra Republicana, Esquerra Unida, Guanyem Eivissa i d’altres van deixar pas a una confluència de persones independents, unides a un projecte gelosament municipalista. Reinicia mai va acceptar ingerències externes, ni d’òrgans de partits ni de ningú, i tenia un projecte clar de què volia fer. Deia Pablo Valdés (candidat de Reinicia) a la campanya: “Sant Antoni som persones que vivim juntes, però no som (encara) un poble”. Badalona i Sant Antoni de Portmany són nuclis urbans difícils, amb una mixtura social, lingüística i econòmica complexa. Són ciutats ferides urbanísticament per anys d’especulació i turisme, que les ha fet gairebé inhabitables. Fins que un bon dia (el 24 de Maig de 2015, per ser exactes) van decidir no caure en més debats estèrils i centrar-se en tenir cura d’elles mateixes. Com una persona, aquestes viles van decidir “començar la política per allò personal”, és a dir, estimar-se una mateixa, cuidar-se, declarar-se lliure i amb dret de decidir tot allò que afecti el teu futur, garantir les necessitats materials pròpies i de l’entorn proper, especialment de qui més ho necessita… Això no és només treure la política dels platós de la tele i tornar-la a les places i als carrers. A casa també hi ha feina a fer.
Al municipalisme no hi ha centres i perifèries, hi ha xarxa, família igualitària, reconeixement entre iguals. L’orgull no-excloent de pertànyer a una comunitat, un poble, que vol anar més enllà del “conviure pacíficament entre diferents”, com proposaria la dreta, o de “celebrar la diversitat” com tant a dit l’esquerra, amb aquell concepte de multiculturalitat que només ha aconseguit organitzar festes temàtiques, mercats i concerts solidaris. Per això ens cal una opció eivissenquista, insularista. És a dir, municipalista, a les eleccions. Per gestionar i governar un món multicultural que no és com el pinten cada any a FITUR, sinó com el conformen els veïns i veïnes anònims de qualsevol escala del barri: Més internacional i divers que qualsevol fira.
A les eleccions del 2019 els sentiments identitaris s’escolaran i s’aprofitaran com un porc a matances. La dreta ens vol fer escollir: Catalunya-Espanya. Eivissencs-Mursianus. Català-Eivissenc. Villarriba-Villabajo. Els eivissencs (tots, totes, “nosaltres”) a més, tenim una paradoxa geogràfica anomenada insularitat, que fa creure alguns que som més espanyols i més catalans que ningú ials altres, com un gat quàntic, que som menys espanyols i menys catalans que tothom. Sembla un joc de paraules, però no: L’única sortida a tant localisme és el municipalisme. Aquest magma cultural és força interessant en l’àmbit sociològic, però només té dues sortides, la confrontació social o la trans-identitat d’un nou nosaltres, d’un “eivissencs” compartit. La primera no l’explicaré jo, la trobareu al programa d’Actúa-Vox i d’altres. L’altra, la meva, accepta que les identitats nacionals, culturals, territorials, no són binàries i monocolors. Com les identitats individuals, de gènere, sexuals… però a nivell col·lectiu. Municipalisme radical i trans-identitari.
El municipalisme no és l’única via de participació per a transformar la societat, qüestionar l’statu quo, i aconseguir millores socials. No és més important que la mobilització social, les xarxes d’economia solidària i cooperativa o les associacions ecologistes o de veïns. Però sí que és l’única eina que, a més d’omplir amb propostes concretes el buit ideològic que pateix l’esquerra post-capitalista, encaixa amb el fet dramàtic, vulgar, ordinari, de presentar-se a unes institucions democratico-capitalistes com les que tenim, per gestionar les nostres aspiracions socials amb els llindars del possible. El municipalisme radical refusa prendre el poder de dalt a baix, que no vol dir en cap cas acceptar una derrota, més aviat començar a plantejar la transformació social des de la proximitat, des de l’empoderament de les persones anònimes i la seva força creadora i transformadora. Amb l’anti-autoritarisme com eix vertebrador de la igualtat i la justícia social. De referents teòrics no en falten (Murray Bookchin, Judith Butler, Jane Jacobs…) ni d’experiències (no cal anar a Chiapas ni a Rojava… tenim el 15-M i l’1-O a la memòria col·lectiva). Són aquests arguments polítics, aquests ideals (que no utopies), els que han portat a Barcelona i a Madrid les millors alcaldesses (possibles) i han acabat amb la Badalona d’Albiol i el Sant Antoni de Sala. No ho oblidem, fa quatre anys semblava impossible.
I la següent passa (diu Debbie Bookchin a municipalistas.net), és confederar-nos, aconseguir superar les fronteres estatals i nacionals… Però crec que som lluny encara de construir un castell així a les illes. Si comencem per transformar i estimar els nostres barris, els municipis, l’illa, ja haurem començat a guanyar.